L'any 2017 dirigia una agència de màrqueting digital a Madrid. Vuitanta clients actius, quaranta-dues persones a l'equip, oficina a Chamberí. Quan algú em preguntava com anava, sempre deia el mateix: "creixent". Era cert. També era la pitjor manera de descriure-ho.

Un dilluns de novembre vam perdre tres clients en una setmana. Cap d'ells per mala feina; tots tres pel mateix motiu. Em van escriure, gairebé amb el mateix to: "sentim que ja no us coneixem". Era veritat. Jo no els coneixia a ells. Feia mesos que no parlàvem.

Aquell mateix mes vaig començar a entendre que el problema no eren aquells tres clients. El problema era el model.

L'aritmètica que ningú et conta.

Una agència de mida mitjana funciona així. Tens un sènior — algú amb deu o quinze anys d'experiència, que sap llegir un compte de Google Ads en trenta segons i veure on s'està cremant el pressupost. Aquesta persona costa entre setanta i cent vint mil euros l'any.

Per cada sènior, l'agència contracta dos o tres juniors. Costen vint o vint-i-cinc mil euros. Són els que fan el dia a dia: actualitzen campanyes, escriuen informes, contesten emails del client. El sènior supervisa.

Sobre el paper té sentit. A la realitat passa això:

Si fas els números, descobreixes que el sènior amb qui creus que treballes literalment no té temps de mirar el teu compte. Mira informes setmanals. Aprova canvis estratègics. Apareix a la reunió trimestral. Però el dia a dia el porta algú que té dos anys d'experiència — i tu n'ets una de sis comptes.

El model d'agència no és dolent per accident. És dolent per disseny: només funciona si dilueixes la feina sènior entre molts clients petits.

Per què les pimes paguen aquest preu.

L'asimetria d'informació és brutal. Quan una pime contracta una agència, rep una presentació amb logos de marques conegudes, un Slack compartit i un dashboard amb gràfics bonics. El que no veu és quantes hores sènior reals dedicaràn al seu cas.

Mentre l'agència té marges del 40-50%, la pime té la sensació que paga cara una "experiència professional" que en realitat l'està fent un becari amb supervisió esporàdica. I quan el resultat no arriba, la culpa sempre és del mercat, del producte, del context. Mai del model.

Una excepció important Hi ha agències petites de cinc o sis persones que funcionen molt bé. El problema apareix quan superen els quinze clients per persona o quan venen "atenció sènior" mentre la dilueixen entre 40+ comptes. Si la teva agència és petita i atenta, no canviïs. Si t'has reconegut en els paràgrafs anteriors, segueix llegint.

Què canvia quan en tens sis.

Quan vaig obrir Petit Roig em vaig posar un límit estricte: màxim sis projectes actius. No és arbitrari. És el número que em permet fer aquestes tres coses sense fer-ne mal cap:

1. Mirar el teu compte cada setmana, de veritat.

No "fer un cop d'ull" — entrar a Google Ads, llegir els informes de cerca de la setmana, veure on s'està desviant la inversió, identificar les tres palanques que faria servir si fos el meu negoci. Això són dues hores per client a la setmana. Per sis clients són dotze hores. Cap. La resta del temps és per estratègia, executar canvis profunds, parlar amb tu.

2. Saber el teu negoci de memòria.

Conèixer el teu marge per producte, quins clients són rendibles i quins no, quan vas tenir el pitjor mes de l'any passat i per què. Això no es pot fer si tens cinquanta clients. És el motiu pel qual els consells genèrics de marketing fallen tan sovint: sense context, qualsevol recomanació és un tir a cegues.

3. Estar disponible quan importa.

Si tens una campanya nova que llences dilluns i passa alguna cosa estranya dimecres a les nou del vespre, em pots trucar a mi. No a un account manager que farà el ticket per dirigir-ho al sènior demà al matí. A mi. Aquesta és una promesa que cap agència de cinquanta clients pot fer honestament.

L'ofici és tornar a ser petit.

Vam construir una indústria que premia escalar. Més empleats, més clients, més oficines, més revenue. Cada any la pregunta a Linkedin és la mateixa: "què has crescut?". Mai "què has aprofundit?".

A mi em va costar vuit anys entendre que créixer no era la resposta. Que el resultat per al client — el que paga la factura — era millor quan jo treballava amb deu clients que amb vuitanta. I que el meu propi treball em feia més content també.

Petit Roig és un experiment de tornar a la mida correcta. Sis clients l'any, no més. Si això vol dir que l'any vinent no puc agafar-te perquè ja som complets, et derivaré a algú de confiança. Si vol dir que el preu per hora és més alt — sí, ho és. Però per cada euro que pagues, et ve a mi directament, no es perd en estructura.

Una agència gran no et salvarà. Un consultor petit, tampoc. La diferència és que el petit, com a mínim, et coneixerà.

Com saber si encaixes.

No és per a tothom. Si tens un pressupost de vint mil euros a l'any total en màrqueting, no tinc sentit per a tu — la diferència entre el que cobraria jo i el que costa una agència petita no compensa. Aquí et recomano que treballis amb un freelance directe o, si vas començant, que reservis un diagnòstic de 90 minuts i facis tu els canvis.

Petit Roig té sentit si:

Si això sona com tu, parlem 30 minuts. Si no, t'estalviaré els altres 29.

Vols una conversa honesta sobre el teu cas?

30 minuts gratis, per videotrucada. M'expliques on ets i et dic si Petit Roig és el teu camí — o no ho és. Sense agenda comercial.

Reservar sessió de diagnòstic